Què és l’educació? Què significa ensenyar?
Què és allò que li atorga a un individu el poder de proclamar-se mestre, i per què l’altre és nomenat aprenent?

Avui en dia, les escoles es troben ben lluny de ser allò que van ser al començament.
Poques coses interessants esdevenen a classe, i sovint l’apatia esdevé propietaria de les ànimes de tots i cadascun dels éssers asseguts davant el mestre, la més alta autoritat que existeix dins d’eixe espai – temps.

Per contra, a la base del sistema educatiu, trobarem ben disfressats els valors del sistema capitalista, aqueix monstre de llargs tentacles que abraça tot el que està al seu abast, i més.
L’individualisme, la competitivitat i finalment, la guerra (contra nosaltres mateixos i contra els demés) són els leviatans invisibles que aprenem a assimilar des de la primerenca infància…com aquell qui pren cada dia una dosi minúscula del verí més mortal, fins que esdevé tolerant a la aquesta substància.

Aleshores, què és aquesta educació que coneixem, des de l’escola maternal fins a la universitat?, i nosaltres, som víctimes o còmplices d’una estratègia del sistema per perpetuar la història cíclica, per aturar la progressió de la cultura i l’emancipació de l’esperit humà i de l’art de viure?
I mentre tant, no pot ser que aquesta societat malalta siga un reflex evident, un macrocosmos que, a una escala molt més petita, ens mostre ‘allò que es produeix a l’interior de cada individu?

I, així com una societat malalta és el reflexe de l’angoixa personal, el canvi social deu ser el resultat de la transformació de la consciència i l’auto-emancipació.

La tasca educativa, (del verb “educo”, treure a la llum), no pertany solament a aquell que té el títol de mestre, sinó que s’extén més enllà del domini de l’educació formal.
Prenem doncs l’educació com a pretext per acompanyar l’alumne a travessar el camí del descobrirment d’ell mateix i dels afers humans.

I què és de l’art? És important tenir en compte la importància pedagògica de l’objecte artístic, com a transmissor d’un missatge.
Un missatge crític i radical per al canvi social; o un missatge impactant i dolorós, un cop al cap per despertar la consciència i eliminar les pors.
Una porta oberta a l’experiència de la plenitud, de la llibertat i de l’amor, a través de l’aprenentatge mutu.

Anuncis

Ací està la porta que condueix a la Cité Universitaire du Rabot. Aquest antic fort del segle XVI es va convertir fa 3 dies en la que serà la meua casa durant 5 mesos.
A 350 metres sobre la ciutat i als peus de la Bastille, des de les finestres de la residència es pot gaudir d’una vista panoràmica de tota la vall, on es troba emplaçada la ciutat de Grenoble.

El primer diumenge a la ciutat, coincidint amb les Journées du Patrimonie, 15-16 Setembre, vaig decidir anar al Musée Dauphinois, que es troba tot just baixant pel mateix camí que empre per baixar a la ciutat. Vaig arribar prou aviat, aleshores, en trobar-lo tancat decideixo continuar la senda fins que, oh pobra de mi!, em trobe perduda en mig de la muntanya.
Dos opcions, tornar enrere o continuar caminant. Em sente cara a la vall, miré l’horitzó i em dic a mi mateixa: “Allez, courage!!!” i continue endavant. Caminant trobe senyals per muntar a la Bastille, i encara es bona hora, per què no?

Després d’uns 3km des del començament de la meua ruta, que per cert, va canviar per complet el que tenia planificat des de la nit anterior (al final del dia es comprova, una vegada més, que els fruits de l’improvisació sempre són més dolços).

Una vegada a dalt de la Bastille, i en gaudir de les bones vistes de le Massif de Belledonne, continue el camí de descens i la màgia de la llum s’apodera de mi i em recorda perquè un dia fa molts anys em vaig enamorar de la fotografía.

Ací deixe una selecció de les imatges que vaig captar diumenge. Les vistes de la ciutat són presses des del Pont Provisoire, a un i altre costat.

Les fotos de la natura són un regal que em va posar a les mans el camí de baixada, quan el sol em perseguía i m’encegava entre els buits del fullatge. Aleshores, per què no refugirar-me sota la fina pell d’una fulla? I de pas, a contrallum poder veure l’entramat venós que connecta des de la més fina arrel fins a la copa aquestes meravelles escultòriques naturals i dinàmiques.